Cada mes a la Fundació No Somos Invisibles duem a terme l’activitat dels Dimarts que uneix informaci, conversa i reflexió.
En l’última sessió, després de la col·laboració de Manolo Martínez advocat de formació que va venir a parlar-nos sobre les lleis i ajudes per a col·lectius vulnerables, obrim un espai de debat per compartir impressions, experiències i reflexions.
Després d’una recerca d’informació, el visionat d’una sessió impartida per Manolo Martínez i una taula rodona participativa, van sorgir debats interessants sobre el sentit de les polítiques socials, els seus límits i el seu impacte real en la vida quotidiana.
Partim d’una premissa senzilla, però imprescindible: l’Estat és responsable de garantir la pau social i el benestar de tota la població. Per a això ha de posar en marxa normes, mesures i ajudes que compensin les desigualtats que afecten els qui, per motius econòmics, socials, familiars o personals, parteixen d’ una situació de desavantatge. A aquest conjunt d’ accions se l’ anomena discriminació positiva, la finalitat de les quals és que totes les persones puguin exercir els seus drets en igualtat de condicions.
La nostra Constitució de 1978 estableix el respecte obligatori als drets bàsics: salut, educació, habitatge, igualtat, no discriminació, justícia gratuïta, llibertat d’ expressió o seguretat. Tanmateix, que aquests drets existeixin sobre el paper no significa que totes les persones puguin gaudir-los plenament. I aquí apareix el paper dels serveis socials específics, dissenyats per compensar desigualtats i garantir la igualtat d’oportunitats.
En la sessió es van abordar realitats molt diverses: dones víctimes de violència de gènere, persones sense llar, immigrants sense recursos, persones grans en situació de soledat, col·lectius LGTBIQ+ històricament perseguits i, per suposat, persones amb discapacitat física, intel·lectual o sensorial. També es va recordar que Europa i la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat insisteixen a avançar cap a la plena inclusió, superant models segregadors i apostant per la vida independent, l’assistència personal i el dret a decidir on i amb qui viure.
Es van repassar avenços importants de les últimes dècades: els sistemes de protecció per a dones en situació de violència; els albergs i serveis municipals per a persones sense llar; els centres de primera acollida per a persones immigrants; els recursos per a la diversitat i la joventut trans; l’evolució des de la LISMI de 1982 fins a la Llei de Dependència de 2006; els progressos en accessibilitat i comunicació augmentativa; o les reformes legals per reforçar l’autonomia jurídica de les persones amb discapacitat intel·lectual.
Però, tot i que els avenços són aquí, les dificultats persisteixen.
Una reflexió recurrent del grup va ser que moltes vegades les lleis existeixen, però s’apliquen a mitges. Falten pressupostos, falta personal, falta seguiment i falta voluntat política sostinguda. Es legisla per “calmar” la societat, però sense preveure els recursos per fer-lo realitat. Això genera frustració, sensació d’engany i desconfiança institucional. Els exemples abunden: dispositius de seguretat que fallen, centres desbordats, aules sense prou suports, serveis saturats o ajudes que no arriben a totes les persones que les necessiten.
Així mateix, es va destacar que fins i tot quan un govern es declara “social”, les polítiques socials no sempre funcionen com haurien de I en aquest punt va sorgir una idea compartida per moltes de les persones participants: el problema no és només legal ni tècnic, sinó també social. La societat tendeix a queixar-se molt, però mobilitzar-se poc; reclamem drets, però no sempre actuem junts.
I, com recordava una de les intervencions del debat, “si les persones ens unim més, un altre gall cantaria”.
En aquest sentit, un exemple recent citat va ser el de la Llei ELA: aprovada el 2024 sense pressupost real per aplicar-la, va haver de ser la mobilització dels mateixos afectats la que va forçar l’Estat a desbloquejar els ajuts el 2025. Aquesta situació evidencia una cosa clau: quan els col·lectius afectats s’organitzen, reclamen i perseveren, els avenços arriben.
La conclusió general de la trobada és clara: les lleis són necessàries i constitueixen el marc de drets, però sense recursos, sense seguiment i sense participació activa de la ciutadania, la igualtat real no s’ assoleix. En un context social cada vegada més divers i complex, la discriminació positiva, els serveis socials específics, l’accessibilitat universal i la inclusió deixen de ser “extres” per convertir-se en pilars fonamentals de la convivència.
A la Fundació No Somos Invisibles creiem fermament que la transformació social es construeix des del coneixement, la reflexió i la participació. Per això impulsem espais on les persones puguin informar-se, debatre, expressar les seves opinions i comprendre millor la situació dels col·lectius vulnerables. Perquè, al final, com bé es va dir a la sessió, la unió fa la força. I només des d’una ciutadania conscient, exigent i unida podrem avançar cap a un model veritablement inclusiu, on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats de viure amb dignitat.
