Fa uns dies, va saltar des de Santander, la notícia d’uns nois de 16 anys que van acorralar, agredir i es van mofar d’un company de classe. No és el primer cas que escoltem sobre aquest tema (el bulling), però sí que és un cas en què la víctima és un noi amb Paràlisi Cerebral (PC) en cadira de rodes, amb molt poca mobilitat i que a més no pot parlar, per la qual cosa potser, ha tingut més ressonància mediàtica.
Des de sempre ha existit el bulling, els abusos i els nens malotes, i això tots ho sabem i ho hem vist, al col·legi i al barri. Nens que utilitzen la debilitat del més vulnerable per reviure’s una estona d’ell amb els col·legues, i així sentir-te, una mica, el protagonista i el rei de la festa. També cal dir que, moltes vegades, no ho fan amb maldat, ni amb odi real. Quan això passa en edats primerenques, les criatures ho prenen com un joc i no són conscients del dany que fan.
El problema actual és que, ara aquestes bromites de mal gust, cada vegada les fan nois més grans, nois d’institut que ja tenen la capacitat de comprendre el dany que estan causant; i a més les comparteixen per les xarxes socials i les veu tothom, i això sí que ja no és una xiqueta, sinó que és un assetjament en tota regla, i ha de ser un vertader martiri i infern, tant per a la persona víctima del bulling, com per a les seues famílies, que ho estan veient i ho estan revivint, literalment, durant el temps que el vídeo circula per internet.
Avui dia el bulling ja no és només cosa de nens malotes al col·le, sinó que ja afecta també nois i noies d’institut, amb o sense discapacitat, però evidentment quan es tracta d’una persona amb discapacitat té més ressonància mediàtica. I és una pena que no ens adonem que a tots els instituts hi ha bulling, fins que veiem que s’ho fan a un noi amb PC.
Del que tampoc ningú sembla adonar-se’n, és que en el bulling tots els afectats pateixen, i no només l’assetjat. doncs segurament l’assetjador, fins i tot sense ser-ne conscient, també té els seus problemes i els seus conflictes interns que no sap gestionar, i per això reacciona així, per sentir alguna cosa de control personal.
Amb aquestes accions sembla que volen infondre por i guanyar-se el respecte o l’admiració de la resta del seu grup, però realment, el fet d’agredir o assetjar el més feble, és un acte summament humiliant i dolorós per a la víctima, i també és un acte molt cobejat per part de l’agressor i el seu entorn.
No es donen compte d’una cosa, no degraden només la víctima, sinó també a ells mateixos, ja que la imatge que donen és boig.
Amb això què guanyen?, a on vam arribar?
Des de La Fundació No Somos Invisibles pensem que ja no es tracta de buscar culpables, ja que segurament tots som còmplices i víctimes d’aquesta passiva societat, que cada vegada va més de pressa, impacient i que ho vol tot per ahir, una societat que és cada vegada més intolerant i agressiva… per evitar això cal educar més en valors des de q els nens entren al parvulari, i sobretot fer-ho d’una forma conscient i directa.
Ensenyar-los, no només a comportar-se a classe, sinó també a pensar i a reflexionar més, a treure les seves pròpies idees i conclusions sense pors, a ser crítics, a saber demanar ajuda, etc…
Doncs, la societat la formem entre tots, i cada acció compta per fer-la millor, ja que com diu la frase: un gra no fa graner, però ajuda el company.
