Verónica Pàmies Morera, esportista de boccia durant gairebé vint anys i competidora internacional d’alt nivell, va oferir una ponència en la qual va explicar com es viu realment aquest esport paralímpic des de dins. Més enllà de les medalles o la competició, va parlar d’esforç, estratègia, pressió psicològica, viatges interminables i de l’enorme exigència física i mental que suposa practicar boccia al màxim nivell.
A través de la seva experiència personal, Verónica va mostrar que la boccia no és simplement «tirar boles», sinó un esport de precisió extrema, control mental i moltíssima preparació, especialment per als qui competeixen amb grans afectacions físiques en categories com la BC3.
La boccia és un esport paralímpic semblant a la petanca, creat a Europa durant els anys 70, especialment en països nòrdics com Suècia, per professionals de la fisioteràpia i la rehabilitació. L’objectiu era crear un esport molt inclusiu que no depengués de la força o la velocitat, sinó de l’estratègia, la precisió i el control. Amb el temps, va acabar convertint-se en esport paralímpic oficial el 1984, en els Jocs Paralímpics de Nova York i Stoke Mandeville. A més, és l’únic esport paralímpic que no té versió olímpica.
Durant la ponència, Verónica va explicar com funcionen les classificacions funcionals que determinen en quina categoria pot competir cada persona. Aquestes classificacions són realitzades per personal especialitzat que avalua el nivell de mobilitat, control motriu i autonomia de cada esportista. També va comentar que, quan hi ha dubtes, fins i tot poden acudir a partits o entrenaments per comprovar que la classificació s’ajusta realment a les capacitats de qui competeix.
La boccia compta amb quatre categories principals. A BC1 i BC2 hi participen persones amb paràlisi cerebral amb diferents nivells d’autonomia. La BC3, categoria en la qual va competir Verónica durant anys, està destinada a persones amb afectacions motrius molt severes que no poden llançar ni amb mans ni amb peus, per la qual cosa necessiten una canaleta i suport d’assistència per poder competir.
Verónica va explicar amb detall com funciona aquesta categoria i l’enorme importància de la canaleta, que pot mesurar fins a dos metres i mig i modificar-se amb diferents metres per canviar la direcció o la força del llançament. També va destacar el paper de la persona auxiliar, que sempre ha de romandre d’esquena al joc i no pot parlar ni influir en les decisions de qui competeix.
Un altre dels aspectes que més va destacar va ser l’evolució que ha viscut aquest esport en les últimes dècades. El material ha millorat moltíssim i les competicions són cada vegada més exigents. Va recordar que, anys enrere, moltes persones no tenien boles ni canaletes pròpies i el material el proporcionava la federació el mateix dia de competició. Les boles eren molt més dures i poc precises, i les canaletes eren simples tubs curts. «En comptes de jugar a boccia, jugava al billar», va comentar entre rialles.
Actualment, el material és molt més tècnic i especialitzat. Hi ha tres tipus de boles: toves, mitges i dures, i depèn de la jugada que es vulgui fer, es fa servir una o altra. Les boles han d’ estar perfectament equilibrades i tenir una bona rodadura, especialment en categories com la BC3, on qualsevol petita deformació pot modificar completament la trajectòria de la bola.
La ponència també va permetre conèixer com es desenvolupa una competició d’alt nivell. Verónica va explicar el funcionament de l’anomenada «cambra de trucades», l’espai previ als partits on esportistes, assistents i material són revisats per l’equip arbitral abans d’entrar a competir. També va parlar de la tensió psicològica d’aquests moments, de la concentració necessària i de la pressió que hi ha en campionats nacionals i internacionals.
Més enllà del reglament, el que més va transmetre va ser la duresa de l’alt rendiment paralímpic. Entrenar diverses hores al dia, viatjar constantment, passar jornades senceres dins de pavellons esportius o suportar la pressió de la competició formen part de la realitat quotidiana de moltes persones esportistes. En el seu cas, va explicar que només el desplaçament per entrenar al CAR ja suposava unes quatre hores diàries de transport.
També va parlar de la dificultat de trobar assistència compromesa que pugui acompanyar els qui competeixen en campionats i concentracions, així com del desgast físic i emocional que suposa mantenir-se tants anys a l’elit esportiva.
Finalment, Verónica va voler destacar la manca de reconeixement social i econòmic que encara existeix en l’esport paralímpic. Tot i que el nivell d’exigència i preparació és enorme, les ajudes, la visibilitat mediàtica i els premis continuen sent molt inferiors als de l’esport olímpic i professional.
La ponència va permetre descobrir que darrere de cada llançament de boccia hi ha anys d’entrenament, esforç i superació, i va ajudar a visibilitzar un esport encara força desconegut per a gran part de la societat, però que exigeix una precisió, una disciplina i una fortalesa mental enormes.
