En l’ àmbit de l’ educació actualment han canviat conceptes i metodologies. Les llars d’infants ja no són llars d’infants, sinó escoles d’educació infantil, ja que als nens i nenes, ja no se’ls guarda, sinó que se’ls ensenya a conviure i conceptes adequats a la seva edat.
A diferència d’ abans, l’ educació i l’ aprenentatge de l’ alumnat es desenvolupa d’ una forma cada vegada més lúdica i dinàmica, i sobretot en aquestes edats es planteja a través del joc i d’ experiències estimulants i atractives. Cosa que ajuda a comprendre millor els diferents conceptes i a fer-ho amb més interès. Per això, ja no s’imposen mètodes rígids ni es recorre tant a la memorització com abans.
Actualment es parteix de la idea que cada persona aprèn al seu ritme i a la seva manera. Per això es diu que un bon docent és aquell que sap explicar un mateix concepte de diferents formes, perquè tot l’ alumnat pugui entendre’ l i assimilar-lo, independentment de les seves característiques o singularitat personal.
A les aules d’infantil, els espais són ara més oberts, amplis i diàfans, pensats per aprendre jugant, sense tantes taules ni pupitres com antany. L’educador/a ja no és l’autoritat inqüestionable ni el protagonista absolut, sinó un referent que acompanya, calma, guia i reconforta els nens i les nenes, perquè aprenguin conceptes i pautes de comportament. D’ aquesta manera, poden desenvolupar la seva personalitat sense frustrar-se, respectant a més els seus ritmes d’ aprenentatge i la seva realitat familiar, cultural i social. S’ entén que cada infant és un ésser únic i protagonista del seu propi desenvolupament vital.
En general, avui dia als centres educatius ja no es castiga l’alumnat obligant-lo a mirar a la paret, ni expulsant-lo de classe amb crits per no guardar silenci, i molt menys amb estirons d’orella, com ocorria en altres èpoques. Davant d’un conflicte o una rabieta, s’intenta dialogar, i els convida a expressar com se senten i buscar conjuntament una solució que els ajudi a calmar-se. Esquerdar-los només augmenta la seva ràbia i frustració.
Per això, avui també es parla d’escoles inclusives: espais segurs on s’accepten i respecten totes les singularitats de l’infant, tant a nivell familiar com social, cultural i personal, independentment que tingui o no alguna discapacitat. Actualment, per llei, tot l’ alumnat ha de ser respectat i inclòs en el mateix entorn educatiu, proporcionant-li els ajuts i eines que necessiti per al seu desenvolupament.
Ja no s’ obliga les famílies a portar les seves filles o fills amb discapacitat a centres especials, excepte en casos molt greus. En principi, són les famílies qui decideixen el tipus de centre educatiu més convenient per a ells, tot i que també han d’ estar d’ acord amb el projecte educatiu i la forma d’ ensenyar del centre elegit.
El problema és que les lleis i les teories funcionen molt bé sobre el paper, però la realitat que viu el professorat a les aules és, en moltes ocasions, ben diferent.
Les ràtios solen ser de 20 a 25 infants per classe en els cursos de 2, 3, 4 i 5 anys. En el cas de nadons i fins a 1 any, les ràtios oscil·len entre 8 i 13 per aula. La realitat és que la majoria són molt actius, i resulta pràcticament impossible atendre tothom.
La realitat és que els docents se senten desbordats, i comptar amb alumnat en pràctiques per alleujar la pressió del professorat titular no és la solució.
És cert que la integració escolar compta amb més de 40 anys de trajectòria, des dels anys 80. Per això, el desafiament ja no se centra tant en l’alumnat amb discapacitat física o sensorial —que, amb adaptacions mínimes, pot seguir el ritme de la classe— com en el creixent nombre de diagnòstics de l’espectre autista i problemes severs de conducta. Aquest alumnat requereix una atenció especialitzada i constant per poder aprendre adequadament. Tanmateix, el nombre de professorat de suport és insuficient, i també escassegen els recursos pedagògics específics.
En conseqüència, no sempre es pot oferir l’ atenció addicional que aquest alumnat necessita i mereix. A més, molts docents no compten amb formació específica en educació especial, la qual cosa incrementa la seua sensació de sobrecàrrega. D’ aquesta manera, no només es veu afectada l’ atenció a l’ alumnat amb necessitats educatives especials, sinó també la qualitat educativa que rep la resta del grup.
Per tot això, des de fa temps es reclama una major col·laboració entre els centres educatius i els equips de pedagogia, orientació i treball social, per tal de disposar de les eines necessàries per atendre unes necessitats educatives que cada vegada són més complexes.
A tot això, se suma que l’ elaboració d’ informes, les reunions amb les famílies i la preparació de projectes i activitats perquè l’ alumnat experimenti i aprengui requereixen un temps addicional fora de l’ horari lectiu. Aquest temps, en molts casos, no està reconegut. Per això, en ocasions puntuals —com la preparació de disfresses o activitats especials— es demana la col·laboració activa de les famílies. No obstant això, la presència continuada de les famílies a l’ aula d’ educació infantil tampoc resulta positiva, ja que pot dificultar la creació d’ un vincle directe entre l’ alumnat i el professorat.
Per tot això, les manifestacions del professorat no responen únicament a reivindicacions salarials, sinó també a la necessitat de reclamar més atenció i més recursos per part de l’ administració. L’ objectiu és poder exercir la seva tasca en condicions òptimes, tant per al benestar de l’ alumnat com per al del mateix professorat, i garantir que les condicions establertes per la llei es compleixin realment i no quedin només en paper mullat.
